CLIMATITZACIONS INDUSTRIALS I PARTICULARS

(Español) Expertos en Climatizaciones Industriales y Domésticas

Conductes

2.4 Conductes d’aire.
Els conductes d’aire són els elements d’una instal·lació de condicionament d’aire o climatització, a través dels quals es distribueix o recircula l’aire tractat entre l’aparell condicionador i els espais condicionats, o bé, en una de ventilació, s’extreu l’aire viciat d’un espai o se li posa aire nou des de l’exterior. Per complir aquesta missió de forma pràctica, els conductes s’han de dimensionar dins de certes limitacions preestablertes, relatives a l’espai disponible, velocitat, nivell sonor, pèrdues de càrrega, pèrdues o guanys de calor i fuites.

El correcte dimensionament de la xarxa de conductes i l’adequada disposició i selecció de difusors per a una instal·lació de climatització (distribució d’aire) és fonamental, ja que si fem una bona avaluació de les càrregues tèrmiques triem apropiadament el sistema de climatització i la seva regulació, però executem un incorrecte repartiment del fluid que compensa les càrregues dels espais, no serem capaços de mantenir condicions de confort. No solament és primordial “produir” la quantitat d’aire necessari i en condicions tèrmiques adequades, sinó que també és fonamental enviar-lo eficaçment als espais que ho necessitin i distribuir-lo correctament a l’interior dels mateixos.

Els conductes d’aire poden ser rectangulars o circulars. Qualsevol tipus de material empleat en la construcció de conductes ha de tenir la propietat de no propagar el foc, de no desprendre gasos tòxics en cas d’incendi i, a més a més, de ser capaç de resistir mecànicament els esforços produïts pel seu pes, les manipulacions a què ha estat sotmès i les vibracions i erosions degudes al pas de l’aire pel seu interior. Pel que fa al tipus de material amb què estan construïts, els conductes poden ser:

2.4.1 Conductes de xapa
Són conductes realitzats a partir de planxes de xapa metàl·lica, majorment d’acer galvanitzat, encara que també es construeixen en acer inoxidable, coure i alumini. Generalment són prefabricats que es conformen en diferents formats segons l’ús a què seran destinats. Hi ha conductes circulars, rectangulars i fins i tot ovals. Estan normalitzats en les normes europees UNE-el 1505 a 1507 e UNE EN 12236 i 12237.

Els conductes circulars es fabriquen en xapa llisa amb brides i amb mesures de fins a uns 900 mm de diàmetre. És més comú en les instal·lacions, el tub helicoidal fabricat a partir de fleix de xapa galvanitzat, engrapat en espiral i en mòduls endollables, que es fabrica a diàmetres interiors des de 80 a 2000 mm. Els conductes rectangulars són també molt usats per la seva fàcil adaptació a espais de poca alçada, com són els falsos sostres.

2.4.2 Conductes de fibra de vidre
Són conductes, el principal avantatge és que es fabriquen a obra a partir de panells rígids de llana de vidre d’alta densitat, que han de complir la norma europea UNE-EN 13403 sobre productes aïllants tèrmics per a equips en edificació i instal·lacions industrials. A més del que s’ha dit, aquests conductes ofereixen l’avantatge de la seva lleugeresa, el seu comportament davant del foc, les seves excel·lents característiques com absorbent i atenuador acústic i per descomptat la no necessitat d’aïllament extra, ja que la pròpia fibra de vidre realitza aquesta funció.

El seu gran inconvenient és l’estètic. No són gaire aptes per a instal·lacions vistes, però són molt utilitzats en instal·lacions de climatització per fals sostre o revestits d’escaiola simulant bigues o elements constructius. Quant als problemes sanitaris que, de vegades, s’atribueixen a aquest tipus de conductes, es recorda que la norma UNE esmentada exigeix que els materials utilitzats en la seva construcció han d’estar classificats com a no cancerígens, així com no han de facilitar la proliferació microbiana.

2.4.3 Conductes flexibles
Els més usats estan formats per dues làmines de PVC o d’alumini amb un aïllant intermedi i una armadura d’espiral de filferro d’acer per mantenir la secció circular. Les seves característiques han de complir amb la norma europea UNE-EN 13180. S’utilitzen com a trams de connexió des del conducte principal fins als terminals o boques de sortida, amb una longitud màxima, que es recomana no superar 1,5 m, ja que presenten problemes de pèrdua de càrrega i producció de sorolls.